Potser m'agrada perquè és el color del "es pot passar" en un semàfor, el de la dreta al xandall de parvulari, el dels peixos de color verd, el dels botons de la jaqueta, el dels cocodrils i de la clorofil·la. Potser, en realitat, no sóc d'aquest planeta i és així com totes les pel·lícules pinten als marcians. Es veu que significa esperança. De fet, mai m'han fet gràcia els seus acudits. Potser m'agrada perquè és un dels mil colors que es poden veure als teus ulls. Potser estic predestinat a no esquiar més enllà de pistes verdes. Potser m'agrada perquè en alguna vida passada era un nan que ajudava a Santa Claus a embolicar regals, però en el fons em moria de ganes d'anar a la cavalcada de reis. Potser m'agrada perquè és un color bonic i punt. També m'agrada parar i contar fins a deu, o fins a vint.
Recordo aquells minuts al terra, escoltant La valse d'Amélie, i m'agradaria tornar a ser-hi, però no minuts: hores.
El color verd és dels meus preferits (bueno, el turquesa, que s'assembla molt) Molt bones comparacions, potser som "marcianus marranus"! (vale, ni puta gràcia Naty, t'has guanyat una colleja, 98% acceptable)
ResponEliminaÉpic lo de l'Amélie, ho recordaré sempre.
PD: la propera vegada secuestrem la noia i així els minuts es proliferen
com les cèl·lules d'un... jajajaj ACCEPTO!
ResponElimina