Balcons

Mirava per la finestra ara que ja no plovia feia estona i les gotes havien abandonat quasi del tot el vidre.


Observava els balcons d'un en un, detingudament, sempre li havien cridat l'atenció.
El que sempre estava buit, on de tant en tant es dibuixava una silueta darrere les persianes abaixades i confirmava que hi seguia vivint algú. Just a sota uns calçotets blancs una mica gastats onejaven discretament dominant l'estenedor. Per casualitat sonava aquella cançó que diu que "els fils de la llum juguen a ser pentagrames", i va pensar que es van equivocar i enlloc de cables haurien de ser fils d'estendre roba. Cada balcó una manera de viure. Hi havia el dels pitets i els pijames petits, aquell que tenia estovalles de quadrets esteses amb tovallons a joc, un balcó amb plantes i flors massa ben cuidades, un amb sabates que desafiaven la gravetat segures de que els cordons les aguantarien fins que algú les despengés, el dels texans pels matins i camises al vespre, n'hi havia de totes les mides, de tota la gent. Però tots tenien un vidre brut, un fil pelat, pinces oblidades, el filferro oxidat o algun desperfecte que no el convencia. En buscava algun sense defectes; des de petit havia tingut aquella falera de voler-ho tot millor, i millor, i millor. Va passejar per tots els carrers fotografiant balcons i finestres, imaginant maneres de viure, cercant el balcó ideal. Mai el va trobar, no existia.


De sobte, sense ni adonar-se'n, una cortina d'aigua tornava a tapar tots els balcons i les gotes se l'enduien a un altre món.




M'encanten els balcons mai perfectes del tot, necessitava escriure encara que surti això.